Il segreto e potente vincolo tra pasticceria e poesia

En percebre de lluny el meu rival que m’esperava, immòbil, a la platja, he dubtat si era ell o el meu cavall o Gertrudis. En acostar-m’hi, m’he adonat que era un fallus de pedra, gegantí, erigit en edats pretèrites. Cobria amb la seva ombra mitja mar i duia gravada al sòcol una llegenda indesxifrable. M’he acostat per copiar-la, però al meu davant, hi havia únicament el meu paraigua. Damunt la mar, sense ombra de vaixell ni de núvol, suraven els guants enormes que calça el monstre misteriós que et persegueix cap al tard sota els plàtans de la Ribera.

Josep Vicenç Foix i Mas, Gertrudis, 1927

Quando percepii da lontano il mio rivale che mi aspettava, immobile, sulla spiaggia, non ero sicuro se fosse lui o il mio cavallo o Gertrude. Avvicinandomici, mi resi conto che era un fallo di pietra, gigante, eretto in epoche remote. Copriva con la sua ombra mezzo mare e sullo zoccolo recava incisa una legenda indecifrabile. Mi avvicinai per copiarla, ma di fronte a me c'era solo il mio ombrello. Sul mare, senza ombra di barca o di nuvola, galleggiavano i guanti enormi calzati dal mostro misterioso che ti perseguita la sera sotto i platani della Ribera.

Gertrudis è il titolo del primo libro di J.V. Foix ed il nome di una donna dalla silhouette confondibile.

Joan Manuel Serrat, Josep M. Bardagí, És quan dormo que hi veig clar (È quando dormo che ci vedo chiaro)

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

Josep Vicenç Foix i Mas, 1945

*

Debemos a Gabriel Ferrater la certeza de que existe un secreto y poderoso vínculo entre pastelería y poesía. En una entrevista de los finales de los sesenta, al tiempo que arremetía contra el tópico romántico del artista atormentado ante el abismo, se reía de todos a quellos que atribuyen a los artistas unas funciones distintas de las que se atribuyen a personas normales.

Por ejemplo - decía - hay una persona que es escritor y pastelero, el poeta catalán Foix. Alguien puede preguntarse si lo importante es el Foix persona o el Foix poeta. Pero a nadie se lo ocurrirá preguntarse si lo importante es el Foix persona o el Foix pastelero. (...) Pero nosotros los escritores somos comerciantes, aunque quasi no ganamo dinero. Hacemos un cierto oficio y ese oficio da unos productos. Que importa mas? Las personas o los productos? Importan los productos. Los clientes de la pastelería non admitirían que Foix les diera una semana pasteles malos y como excusa les dijera que ha pasado una semana de neurosis.

Enrique Vila-Matas, El traje de los domingos, 1995